Veus a la cantonada inferior dreta de la teva pantalla un parell de botons ? Són per anar amunt i avall en el blog. Si pitges el botó de anar avall et portarà al final del blog on hi ha el comptador de visites totals, el comptador de visites ampliat, un requadre de dates històriques que et diu què va passar just avui fa tants anys i dos gadgets de mascotes. Alguns d'aquests gadgets són de pàgines totalment alienes a Blogger. Gaudeix-ne !
"De vegades les coincidències et fan semblar oportunista". Així és com comença l'article al que el nostre professor de català ens ha remés. Aquest article parla sobre la sorprenent coincidència que el llibre Txernòbil. La zona. fóra publicat la mateixa època de l'any en que va succeir el terrible accident nuclear de Fukushima. Fins aleshores, el de Txernòbil, amb un nivell de 7 punts, havia estat el més greu i devastador, fins que el de Fukushima es va equiparar a aquest amb el mateix nivell. L'article publicat, però, se centra en la coincidència de la publicació del còmic dels autors Natacha Bustos i Francisco Sánchez amb la data de la tragèdia de Fukushima.
(imatge de la portada del llibre segons l'article publicat a RTVE.es)
Aquest còmic va ser presentat fa poc al Saló del còmic de Barcelona, i al final del llibre es podia llegir una "disculpa" inserida en el mateix a darrera hora. Els autors semblen disculpar-se per aquesta coincidència i asseguren que quan van començar a editar el llibre no s'imaginaven el que succeiria al Japó.
El còmic narra els diferents punts de vista d'una família de tres generacions de l'accident de Txernòbil, tractant el fet des de el respecte i l'objectivitat. L'obra no es qüestiona aspectes tècnics sobre perquè va explotar el reactor de la central, sinó que se centra en l'efecte que va tenir en les famílies i treballadors de la central nuclear.
(Imatge d'una plana del còmic. Explica com es va viure la situació per als treballadors de la central, tal i com es pot veure en la imatge, extreta de l'article publicat a RTVE.es)
(Imatge d'una plana del còmic. Explica com es va viure la situació per a les famílies que vivien als voltants de la central, tal i com es pot veure en la imatge, extreta de l'article publicat a RTVE.es)
Pots veure l'article complet a la pàgina oficial de RTVE.
El nostre professor de català ens ha demanat que aquesta setmana fem una entrada comentant l'humor lingüístic, més concretament l'humor de l'Eugeni. Els seus acudits es basen en un, cito textualment, "decalatge lèxic, sintàctic, semàntic, pragmàtic o fonètic". També combinen operacions implicades en la lectura i la interpretació de l'acudit,
com per exemple l'anticipació i la inferència.
Per començar la meva aportació, primer de tot vull definir la pragmàtica, una peça clau en tots els acudits:
"La pragmàtica és una branca de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris." (Viquipèdia)
És a dir, la pragmàtica estudia com els parlants interpreten la llengua. Cada persona pot interpretar-la d'una forma en particular. Un clar exemple de com els parlants interpreten els missatges d'una conversa seria que un dels parlants preguntés "Tens hora ?" amb la intenció de que si l'altre parlant en té, la hi digui, i l'altre respongués "Si que en tinc", interpretant la pregunta en el seu sentit estricte i limitant-se a respondre el que li han preguntat.
Un aspecte no parlat de la pragmàtica poden ser algunes indicacions i senyalitzacions que ens podem trobar en escoles, oficines, etc. Per exemple, imagina que hi ha un incendi en l'oficina on treballes. Vas a la mànega d'aigua o l'extintor més proper, que està protegit per un vidre on normalment hi ha escrit "Rómpase en caso de incendio". Trenques el vidre però no succeeix absolutament res. Què passa ? Que el subjecte ha entès el missatge de trencar el vidre si hi ha un incendi, però no ha interpretat que no passarà res si només trenca el vidre, ni tampoc que això és només el primer pas per poder agafar la mànega o extintor per extingir el foc.
L'Eugeni també utilitzava molt la pragmàtica en els seus acudits, i ara en posaré exemples destacant-ne l'element que fa servir en cada cas (decalatge lèxic, sintàctic, semàntic, pragmàtic, fonètic o bé interpretació i interferència).
(Video extret directament de youtube.com)
En aquest acudit, l'Eugeni utilitza la pragmàtica perquè tu interpretis que els bussejadors estan asseguts a la barana del vaixell d'esquenes al mar. Les preguntes de perquè no es llencen al mar de cara, segons la majoria de nosaltres, implicaria que els bussejadors s'aixequessin, es giressin de cara al mar i es llencessin a l'aigua llavors. L'Eugeni utilitza això perquè ningú ignoraria el moviment de girar-se abans de tirar-se de cara, però el cambrer fa veure als altres que si de debò es tiressin de cara tal i com estaven, caurien de morros al terra del vaixell. Per últim:
(Video extret directament de youtube.com)
Aquest noi és en David Fernández Ortiz, més conegut com a "Chikilicuatre" per la seva participació a Eurovisión. Ara imita en Di Maria al Crackòvia.
Bé, doncs ell va imitar l'humor pragmàtic de l'Eugeni al programa de Buenafuente explicant aquest acudit.
La gràcia de l'acudit es dóna quan la noia passa per la caixa per pagar. Portant un seguit d'objectes per passar la nit sola tals com un raspall de dents, una barra de pa, un litre de llet, una caixa de cereals i una pizza congelada individual, el caixer li pregunta "Soltera, no ?". En aquest punt, tothom interpreta que el caixer ha arribat a aquesta hipòtesi basant-se en els articles que la noia vol comprar, i anticipa que li ho dirà a continuació. El que fa el caixer, però, és tan simple com desviar-se d'aquestes possibles interpretacions del públic i dir-li a la noia que és "horrible" i que per això està soltera. Fa gracia perquè és tan inesperat com sorprenent que un caixer pugui dir això a una client.
Com tots ja sabreu, l'any passat, al Japó, a la central nuclear de Fukushima, es va esdevenir una catàstrofe. Fent una breu repassada, l'11 de març de 2011 hi ha haver a la costa nord-est del Japó un terratrèmol de 9,0 graus en "l'escala sismològica de magnitud de moment". Una sèrie de reactors de la central de Fukushima estaven operant i no van poder aturar-los com és degut a causa dels danys produïts pel terratrèmol, pel que es va haver d'evaquar la població dins l'esfera de radi 10km que envoltava la central. Els nivells de pressió de vapor radioactiu dins de l'habitació de control de la planta nuclear eren de 1000 vegades la quantitat permesa i es temia una possible fusió del nucli.
A més, es va alertar d'un tsunami produit pel terratremol que havia de colpejar de forma imminent la costa de Japó, el que va augmentar el radi d'evaquació de la central a 20km.
El més perillós de tot van ser les tres explosions dels reactors i el perill existent que també explotessin dos reactors més degut a que s'estaven començant a escalfar i la refrigeració no funcionava.
Aquest accident va ser elevat a nivell 7 en l'escala d'accidents nuclears igualant el de Txernòbil.
En la meva opinió, els japonesos van lluitar contra aquest problema tan bé com van poder, penso que si això hagués succeït en un país menys preparat o potser no tan eficaç com el Japó, la catàstrofe hauria estat molt més grossa i devastadora. Tenint en compte la delicada situació en que es trobava la central degut a una possible explosió imminent dels reactors, van actuar amb prou sang freda com per solucionar l'assumpte amb eficàcia i a més prendre mesures de prevenció per a futures possibles catàstrofes.
Com que no he trobat cap comentari en l'enllaç del video, proposo una pregunta: creieu que seria convenient tancar les centrals quan arribin al límit de la seva vida útil i no obrir-ne de noves per utilitzar totalment energies renovables ?
Proposo aquesta pregunta perquè diverses centrals nuclears de l'estat espanyol han allargat la seva vida útil uns anys més per no haver de tancar i despatxar tots els treballadors. Per contra, això és perillós perquè quan una central surt de la previsió de vida útil establerta pels experts hi ha més risc que un accident o una fuita acabin causant una catàstrofe per a les poblacions del voltant de la central.
Breu síntesi de la notícia:
Segons diverses pàgines de la xarxa, el diari "The New York Times" ha publicat un rànquing que compren les notes i l'eficàcia de cada professor des de 2007 fins 2010. La nota obtinguda va en funció de la nota obtinguda dels alumnes dels respectius professors en dos exàmens externs.
Hi ha professors que s'han alçat en contra d'aquesta publicació recolzant-se en la seva suposada "poca fiabilitat", ja que no es tenen en compte els avenços dels professors en els problemes de conducta de l'alumnat ni els problemes que presenten els estudiants que no tenen com a llengua materna l'anglès.
D'altra banda hi ha professors que agraeixen aquesta publicació ja que la troben una via "transparent" d'avaluar els professors.
En la meva humil opinió, i dic humil perquè no tinc relació propera amb la notícia per opinar, trobo que és un sistema que com a "petita guia" pot servir. Si haguessin elaborat aquest rànquing incloent-hi factors com els alumnes provinents dels barris més marginals estatunidencs o fent un seguiment una mica personal de cada professor, no tindrien a tanta gent darrere indignada per aquesta publicació.
I jo trobo que aquests professors indignats tenen raó, crec que fer que uns alumnes inadaptats i futurs joves criminals en potència aprovin l'educació obligatòria té molt més de mèrit que fer que una classe d'alumnes amb notes regulars segueixin igual. I a més, al rànquing no surten els professors de les escoles privades o concertades, símptoma de que no tenen en compte tots els professors.
Però el "New York Times" no s'ha quedat aquí, ha obert un fòrum de debat per a aquells professors qui vulguin expressar la seva opinió, explicar la seva nota o simplement criticar positivament o negativament la publicació.
Allà he trobat el comentari d'un professor, en Connor Snow, que m'ha semblat molt encertat. Està descontent amb la publicació d'aquesta notícia, i també decebut. Diu que ell no és totalment responsable de totes les notes dels seus alumnes, sense importar el fet que treballi incansablement. Diu també que si la seva pròpia nota ha de dependre de les notes del seu alumnat, no és un resultat gaire fiable.
En definitiva, no defenso els professors indignats amb aquesta publicació però trobo que haurien pogut esforçar-s'hi més per acontentar un major nombre de professors. Si has de fer una cosa, fes-la bé.
Un exemple de llista de notes de professors pot ser el de les escoles de dret dels Estats Units. En el següent enllaç està publicat aquest exemple en forma de taula. --> Visita <--
dijous, 1 de març del 2012
De moment no he llegit cap entrada a cap bloc sobre la tercera condició, i donat que us vaig prometre la setmana passada que en parlaria, ara en parlo.
La tercera condició parla de la relació formal entre el SN i el verb. Què vol dir això ? Per explicar-ho parlaré de dos conceptes bàsics, dues definicions:
Arbitrari: que és aleatori, fruit d'una convenció social acceptada.
Tàcit: que no és explícit.
El concepte tàcit potser costa d'imaginar, per això faig un incís. Un exemple: la llengua és una convenció tàcita. Un de més entenedor, potser: les normes de comportament tan bàsiques com no poder anar despullat pel carrer són tàcites, ningú te les ha d'explicar, no són explícites com les prohibicions de fumar, per exemple.
Tornant a la tercera condició, cal dir que la relació entre SN i verb s'indica amb les funcions sintàctiques, que són arbitràries i tàcites alhora. Analitzaré la mateixa frase en català, anglès i francès. Ho faré amb la que ens va escriure el Xavi perquè en tinc la traducció en francès, i no en vull posar una en castellà perquè el català n'és un dialècte.
- M'agrada | aquella | pel·lícula de por.
- I like | that | scary film.
- J'aime | ce | film de terror.
En vermell he assenyalat el subjecte de cada oració. Ara fixeu-vos en això: en català, a diferència de la resta de llengües, el subjecte és qui modifica el verb. Pots dir "T'agrada" o "Li agrada", però això no modifica el verb agradar. En canvi no pots dir "M'agrada aquelles pel·lícules de por", has te canviar el verb per que concordi tot. Ja sé que poso masses exemples però és per que m'entengueu, i per expressar-me millor.
En definitiva:
[agradar] EXPERIMENTADOR + [ to like ]+ TEMA [ aimer ]
Català -> CI + agradar + Subj Altres -> Subj + like + CD
I això és així perque és arbitrari. No té més.
Avui he decidit parlar-vos sobre l'esforç que has d'invertir per grabar un curtmetratge.
Per començar, si dic curtmetratge, que et ve a la ment ? Actors, càmeres, claquetes, algú que fa picar la claqueta i diu acció, i totes les coses superficials del curtmetratge.
Al começament, quan vam fer els grups de treball, vaig pensar: "Això serà agafar una càmera, grabar i llestos. Bufar i fer ampolles.". Ara me n'adono, però, que per grabar hem necessitat una quantitat d'esforç immensa. Per començar, la limitació de quatre minuts implicava pensar una idea amb un rerefons social i plasmar-la en tres minuts i poc de video, ja que els segons inicials són credits i tota la pesca. Encara que com va dir el Xavi, potser "més és menys", i contra més et concentris en el tema del que vols parlar, millor el podràs expressar. No ho sé.
L'altre aspecte conflictiu del treball és el treball en equip. Està molt bé intentar enganyar-te a tu mateix pensant "és més fàcil perquè un fa l'storyboard, un altre el guió, un altre posa la càmera, ..." o "entre tots és més fàcil". Això és obvi, i en part aquests pensaments són verídics, però a la pràctica és una altra cosa. No tot és tan fàcil. És molt difícil concretar un dia per grabar absolutament tots, si no és deixant alguna classe de banda. Posar-se d'acord amb els companys sobre com, quan i on grabar una escena o quina música quedaria millor a l'inici també és complicat, i no tothom hi està d'acord sempre. Perquè encara que jo sigui el director i sigui jo qui talla el bacallà, he de ser flexible amb hom.
Com a última reflexió per als pocs qui vulguin comentar, fóra bo que l'escola disposés de material estàndard i igual per tothom, no creieu ? Quatre trípodes, quatre càmeres en condicions i hores específiques lluires per grabar el curt, perquè ara les hem d'anar demanant i no sempre se'ns concedeixen.
dijous, 23 de febrer del 2012
Avui a classe hem xerrat sobre la possible similitud de les mascotes amb els verbs.
Resulta que hi ha verbs com "sortir" que poden tenir diverses interpretacions. La més comuna i habitual és sortir d'algun lloc, però també existeix la possibilitat de sortir amb alguna persona, és a dir, tenir-hi una relació sentimental. Un altre exemple seria "beure". La interpretació més habitual d'aquest verb és ingerir líquid, però també es pot interpretar beure com beure alcohol o ser alcohòlic.
La relació que té això amb les mascotes és la següent. El nostre professor, el Xavi, ha preguntat a classe: quin animal us ve al cap si penseu en un animal de companyia ? Onze persones, el 73,3% de la classe, han pensat en un gos. Això és pot extrapolar als verbs. La gran majoria de la gent només utilitza la interpretació de beure com la d'ingerir líquid, i si els dius el verb beure el primer en que pensen és això, perquè és el més habitual. Igual que si dius animal de companyia, el primer en que pensen és gos, perquè és el més habitual.
He trobat un arxiu en PDF que explica això al punt 2.2. Visitar-lo.
En el pròxim post parlaré sobre la diferencia que hi ha entre frases catalanes i angleses/castellanes/etc en relació a la funció de subjecte. El subjecte no és el mateix en una frase catalana que en la mateixa frase traduida a l'anglès. Això és perquè és arbitrari. També parlaré sobre el concepte tàcit.
